Calendari meteorològic dels pagesos i mariners dels Països Catalans.
 

La superstició i l’observació van del bracet. De la mateixa manera que a les terres del Ebre quan
fa vent diuen que s’han penjat alguns capellans, de l’altra cantó de la frontera, a França, diuen que
s’ha penjat alguna bruixa.

En el segle XVII, molts dels considerats bruixes i bruixots foren penjats de la forca, acusats de
congriar tempestes, entre altres malures.

Se sap que la tramuntana ha estat venerada com una entitat divina de la que s’han estudiat el seu
folklore, les seves representacions i els seus ritus. A l’Alt Empordà i l’Alt Vallespir es creu que
existeix un “forat del vent” on el va a trobar la tramuntana en gran processó (encara en els
nostres dies). Per a designar la cruïlla de camins o el vell encreuament de la deessa Hecate, els
catalans parlem d’els quatre vents, sens dubte, fent referència als rogatoris i als ritus de benedicció
del territori, encara adreçats a les bruixes. La tramuntana duu diversos sobrenoms que l’afilien
geogràficament amb Sant Joan, com Joan de Narbona (Cadaqués), Joan Gavatx (La Jonquera) o
Joan de França (Rosselló i Empordà). I és, principalment, a començament d’advent quan aquests
sobrenoms són emprats, doncs l’advent és el temps del vent.

L’Arnau Matemales ens explica que si les previsions del temps sortien errades, en temps primer, ja
fos per massa o per massa poc, sempre quedava el remei de les rogatives. Es passejava el sant
corresponent, la mare de déu o el sant Cristo gros, si el cas era greu i la sequera era severa.
Restes, qui sap, d’antics rituals o de danses pluvials prehistòriques. Si tot això fallava, quedava
encara el recurs de la flastomia:

Jo voldria que bufàs
vent tota sa setmana
i a Sant Pere i a Santa Bibiana
als dos es cap els tomàs
i dins lo cel no hi quedàs
fonament ni paret plana
i a’s sant que està de setmana
sa bufeta li esclatàs.

 

El recurs de la crueltat també formava part d’aquestes experiències. He sentit a dir que si es vol
que plogui s’ha d’enterrar, de viu en viu, un llagost gros, cap per endins i mostrant la cua. Abans
de morir, ja haurà plogut. Per sort, si ara algú ho fes li aplicarien la sentència del refrany que diu:
En aquest li manca una saó, i sa des abril, que és sa millor.

Corrien els primers anys del segle XX quan l’espeleòleg Sagué intentà baixar al Forat de l’Ou. Un
temps abans, un enginyer francès que ho havia fet, es tingué que sentir que la tempesta que
malmeté aquell any la collita de gra, fou deguda a que ell havia provocat, amb el seu descens, a les
bruixes que vivien en l’avenc. En Sagué, aconsellat pel rector de Campdevànol, tingué que esperar
a que el blat fos segat abans de dur a cap la seva visita al món de la superstició, la bruixeria i les
tenebres.

 Això podeu llegir-ho a
El temps que fa i el que farà.
En PDF: fbadia92@gmail.com