Llibre digital de lectura gratuïta

http://articlesdebutxaca.blogspot.com

En PDF:  fbadia92@gmail.com

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Insòlit

La Senyora m’explicava que s’havien comprat un cotxe alemany, d’aquests que la gent vol acabar
tenint quan es jubila. Per anar els caps de setmana a la torre, amb piscina i jardí, que tenen a
Vallromanes. I així perdre de vista el marit mentre ell juga al golf i ella munta a cavall. Com que
la conversa no m’interessava ni gota ni mica i tenia pressa per marxar, li vaig dir: -La Senyora em
perdonarà, però tinc el patinet aparcat en doble fila.- La resposta, que no esperava, fou: -Vagi,
vagi. No sigui cosa que se li emporti la grua.-

Una dona de certa edat anava asseguda a l’autobús, en el seient de darrera del conductor. En això
que s’aixeca i comença a colpejar amb les mans el vidre que els separa, al temps que crida:
-”Pare, pare!”- El xòfer, pensant que se’n enduia algú per davant, va frenar tant fort com va
poder. Ella no feia més que picar el vidre del seu lateral i cridar el nom de Maria. Quan el xòfer,
tot espantat, li va preguntar: -Senyora, però es pot saber què fa?- La dona, sense calmar-se, li
respongué: -”Acabo de ver a mi hermana, que hace cuarenta años que no la veia”.-

Una noia entra a un bar i demana: Si us plau, un tallat descafeïnat, de sobre, amb llet descremada
i sacarina.- El cambrer, desprès de cantar la comanda, li demana… -La llet com la vol, freda o
calenta?- La noia respon: -Meitat i meitat.-

Aquest estiu, vaig veure algú que duia una samarreta on hi havia escrit, en francès: “Une parole
de toi et je quitte ma mère” (una paraula teva i deixo la meva mare). Donem per cert que la
paraula anava adreçada a establir una relació amb aquella persona. No vull pensar que cada
vegada que el portador/a de la samarreta, sent algú dir “n’emporte-quoi”, deixi la seva mare.
Quina putada per la mare, no? La frase, si voleu, té dues lectures. Qui duu la samarreta no vol
deixar la mare que li fa costat, si abans no troba qui li faci el mateix, o tot. La segona, una mica
més entortolligada, que no vol dir menys possible, consisteix en pensar que la persona de la
samarreta n’està farta de la seva mare i cerca la persona que li demani que se’n vagi amb ella,
com l’heroi/na que rescata el príncep o princesa de les urpes del drac. Dit d’una altra manera: la
situació socio-econòmica dels més grans de trenta anys que encara tenen l’assignatura pendent.

A vegades, t’entren ganes de riure quan tens motius més que suficients per plorar. És d’allò més
habitual trobar-te gent demanant a les cantonades. Els pidolaires, indigents, o com en vulgueu dir,
tindrien que ésser motiu de reflexió, tant per part nostra com de l’administració. Un d’aquests
pidolaires té per costum posar-se al costat de casa meva. Quan vaig passar l’altra dia, no hi era.
Però, curiosament, tenia el pot de recollir al terra, amb un cartell que deia: Estic esmorzant, ara
torno.