fbadia92@gmail.com

Siguin benvinguts. Tenen per endavant 25 entrades de “divertimento” on no se’ls demana el compromís d’unes dades, l’abonament de cap quota o que alliberin el seus seients. L’únic requeriment és que s’ho passin bé.  

Llegendes bolivianes

     Edició original en castellà

    Edició original en castellà

Recull poètic

                                       Una mica de tu

Un racó és immens,
un bocí és prou gran,
una estona és molt de temps
quan es tracta de fer-la petar, amb tu.

 http://articlesdebutxaca2.blogspot.com

 En PDF: fbadia92@gmail.com

Defensor de les causes perdudes

Tots som producte d’una o altra generació. En algun moment de les nostres vides, simultani amb la
jovenesa, hem aplegat amb obstinació tota una serie de pautes de conducta que ens han dut a
qüestionar les relacions de parella, el matrimoni o el concepte de nucli familiar. Parlo de la meva de
generació, perquè és la que conec. Una generació en la que cadascú tenia el seu ideari polític, però,
el front contra el feixisme i la dictadura era comú.

Han passat els anys. Si ens posem a analitzar quantes coses de les que preteníem canviar han
sobreviscut i quantes vegades hem tingut que lamentar haver-nos equivocat en les nostres realitats
viscudes, el balanç, no només sembla poca cosa sinó que ens esguarda com a fidels representants
amb compromís d’unes quantes causes perdudes.

De l’amor lliure s’esdevingueren les parelles separades amb fills. De la lliure emancipació en comunes
a pisos de lloguer cada vegada més cars i més llunyans. De les cèl7lules trotskistes-anarquistesleninistes
al carnet del PSC. De la terra és per qui la treballa a aquí no hi ha qui treballi la terra. De
la imaginació al poder, al poder de la imaginària…

Moltes de les causes que varem defensar continuen enfrontades. La pau, l’ecologisme i l’amor
universal, per citar-ne algunes. Tot plegat don la sensació de que els problemes rauen en el temps.
Sense voler tenir la raó, els esdeveniments han demostrat que, en moltes coses, no anàvem
desencaminats.

Poc o res hem pogut fer per evitar-ho. Si per cas, acceptar les poques satisfaccions que la vida ens ha
donat i cercar la comparança del lletrat que s’enfronta a una causa i sap, per endavant, que la té
perduda.

http://articlesdebutxaca.blogspot.com

En PDF:  fbadia92@gmail.com

Insòlit

La Senyora m’explicava que s’havien comprat un cotxe alemany, d’aquests que la gent vol acabar
tenint quan es jubila. Per anar els caps de setmana a la torre, amb piscina i jardí, que tenen a
Vallromanes. I així perdre de vista el marit mentre ell juga al golf i ella munta a cavall. Com que
la conversa no m’interessava ni gota ni mica i tenia pressa per marxar, li vaig dir: -La Senyora em
perdonarà, però tinc el patinet aparcat en doble fila.- La resposta, que no esperava, fou: -Vagi,
vagi. No sigui cosa que se li emporti la grua.-

Una dona de certa edat anava asseguda a l’autobús, en el seient de darrera del conductor. En això
que s’aixeca i comença a colpejar amb les mans el vidre que els separa, al temps que crida:
-”Pare, pare!”- El xòfer, pensant que se’n enduia algú per davant, va frenar tant fort com va
poder. Ella no feia més que picar el vidre del seu lateral i cridar el nom de Maria. Quan el xòfer,
tot espantat, li va preguntar: -Senyora, però es pot saber què fa?- La dona, sense calmar-se, li
respongué: -”Acabo de ver a mi hermana, que hace cuarenta años que no la veia”.-

Una noia entra a un bar i demana: Si us plau, un tallat descafeïnat, de sobre, amb llet descremada
i sacarina.- El cambrer, desprès de cantar la comanda, li demana… -La llet com la vol, freda o
calenta?- La noia respon: -Meitat i meitat.-

Aquest estiu, vaig veure algú que duia una samarreta on hi havia escrit, en francès: “Une parole
de toi et je quitte ma mère” (una paraula teva i deixo la meva mare). Donem per cert que la
paraula anava adreçada a establir una relació amb aquella persona. No vull pensar que cada
vegada que el portador/a de la samarreta, sent algú dir “n’emporte-quoi”, deixi la seva mare.
Quina putada per la mare, no? La frase, si voleu, té dues lectures. Qui duu la samarreta no vol
deixar la mare que li fa costat, si abans no troba qui li faci el mateix, o tot. La segona, una mica
més entortolligada, que no vol dir menys possible, consisteix en pensar que la persona de la
samarreta n’està farta de la seva mare i cerca la persona que li demani que se’n vagi amb ella,
com l’heroi/na que rescata el príncep o princesa de les urpes del drac. Dit d’una altra manera: la
situació socio-econòmica dels més grans de trenta anys que encara tenen l’assignatura pendent.

A vegades, t’entren ganes de riure quan tens motius més que suficients per plorar. És d’allò més
habitual trobar-te gent demanant a les cantonades. Els pidolaires, indigents, o com en vulgueu dir,
tindrien que ésser motiu de reflexió, tant per part nostra com de l’administració. Un d’aquests
pidolaires té per costum posar-se al costat de casa meva. Quan vaig passar l’altra dia, no hi era.
Però, curiosament, tenia el pot de recollir al terra, amb un cartell que deia: Estic esmorzant, ara
torno.

                                            

Novel·la policiaca

  En PDF: fbadia92@gmail.com

Darrera del taulell, un caporal passa comptes a uns mots encreuats. Asseguts, al voltant
d’una taula, dos agents peten la xerrada…

CC –¡Buenas noches! ¿Cabo, está usted al mando?
–Sí senyor.
–Mire, mi amigo aquí presente y yo estábamos cenando en La Habana Vieja cuando un
carterista ha sustraído un monedero a una señora del local. El monedero ha sido
recuperado, pero, cuando hemos salido, el carterista y dos individuos más, nos estaban
esperando en el interior de un coche, que nos ha seguido hasta aquí…
–Bueno, verá, señor… Esta noche estamos faltos de personal, pero, si quiere, puede usted
poner una denuncia relatando los hechos…

El comissari el deixa amb la paraula a la boca, es treu de la butxaca la Blackberry i simula
fer una trucada… Al cap d’una estona…

–¡Buenas noches! Quisiera hablar con el Comandante en Jefe… Soy su amigo Gonçal
Casadelles… Sí, gracias… Espero…
¡Fidel! ¡Querido amigo y camarada!… Sí, soy Gonçal..! No, no te llamo desde Barcelona.
Estoy en La Habana… ¡Chico! Claro que iré a verte… ¡Nada, hombre, esto són achaques
revolucionarios! ¡Tu, estás hecho un chaval! Bueno, mira… Estoy con un amigo en una
comissaria de La Habana Vieja… Sí, cerca de tu casa… ¿Qué, porqué..? Porqué hemos
tenido un altercado, con tres individuos, a la salida de un restaurante… Uno de ellos, ha
robado un monedero a una señora que estava cenando y tuve que intervenir… ¡Ya tu
sabes..! Uno es, o, no es…

El color de la cara dels agents de policia, pren una tonalitat propera a la dels seus
uniformes… Els que eren asseguts parlant, s’han posat dempeus com si anessin a passarlos
revista… El caporal, comença a repartir ordres, empès per una molla imaginària…
–
¡Vayan a por los carros y den con ellos! ¡Los quiero de vuelta y media y con las manijas
puestas!

–No, mi comandante… Estamos bien… Lo que pasó fue que nos siguieron con el carro
hasta la comisaria… ¡Sí, chico! Como lo oyes… ¡No! Ningún problema… Los camaradas
policías se pusieron, de inmediato, manos a la obra… ¿En casa? ¡Bien! Ya te contaré… Tú,
te me cuidas mucho, que todavía tenemos que ir a echarle plomo…

La conversa s’allarga fins que la porta de la comissaria s’obre, deixant pas als tres
delinqüents emmanillats i els policies que els acompanyen. El que havia furtat el moneder
s’atansa al comissari, però, el policia que té darrera li fot un calbot…

–¡Pendejo! ¡El señor, está hablando con el Comandante en Jefe!

–Bueno, Fidel, los ladrones acaban de ser detenidos… ¡Nada! ¡Faltaria más! ¿Sigues
recibiendo de madrugada?… Pues antes de regresar a Barcelona, te llamo y nos vemos…
¡Claro, que sí! ¡A tus ordenes, comandante!

El caporal s’atansa, amb timidesa, fins on es troba el comissari.

–Perdone, señor. Estaba, usted, platicando con..?
–¡Con Fidel Castro! ¿Con quién, sinó?
–Es un honor para nosotros, haber tenido en nuestra comisaria, a unos amigos del
camarada, Comandante en Jefe, Fidel. Si necesitan alguna cosa… Lo que sea… No duden
pedirlo…
–¡Gracias, cabo! Deltell, anem a buscar el cotxe?

 

SOBRE ELS HERBAIRES, SANT JOAN I ELS HERBOLARIS

Diu el refrany: “Les herbes de Sant Joan, tenen virtut tot l’any”. De fet, els herbaires eren molt
fidels a pregonar la venda de plantes remeieres que eren collides la nit de Sant Joan. I és que Sant
Joan havia estat patró dels herbaires, mentre que Sant Pere ho fou de les herbes remeieres. Ja és
sabut que on hi ha patró, no mana qui té raó. Com que de tothom s’encomana quelcom, els
herbaires que anaven pel bosc a cercar herbes aromàtiques i remeieres, s’encomanaven a
l’Assumpció de Maria. Diem això, per explicar que l’Amades distingeix entre herbes remeieres i
herbes aromàtiques, per fer aiguardents, licors i guisofis.

Les herbes eren cantades i venudes pels carrers amb carros i fires, però, els ungüents d’olor i
perfums eren fets i venuts pels apotecaris, a part dels que feien les àvies pel consum familiar. Més
endavant, aparegué l’ofici d’aromaire. Pot ser, i sense saber-ho, estem parlant dels oficis més vells
del món. Hi tornarem més endavant.

Seguint amb el patronatge, tot ofici tenia un protector. Sant Pere Màrtir, advocat de les herbes,
ho era dels herbolaris; pot ser, ara ho és Sant Ponç. Santa Magdalena agremiava els apotecaris,
herbolaris i barbers.

En Paracels (metge i alquimista suís, 1494-1541) deia: “Les prades i les muntanyes són
farmàcies”, i els animals ho han sabut des de sempre. L’home ha après d’ells.
Uns quants consells abans de sortir a l’era: els brots a la primavera, els fruits a la tardor i les
arrels a l’hivern. Les flors abans d’obrir-se. I no renteu mai les plantes. Les herbes aromàtiques
floreixen enmig de les cols, a cor que vols. No trepitgeu unes per collir les altres.

Per acabar aquesta introducció, tornarem, breument, a parlar d’oficis. Les antigues apotecàries
eren dues dones que, passada la Pasqua, anaven pels pobles venent herbes i remeis de muntanya.
Se’n deien les trementinaires i duien resines i moltes plantes, entre elles, l’hisop i la til• la, que
podeu trobar, si ho voleu, en aquesta guia.

Tot això podeu llegir-ho a
En PDF: fbadia92@gmail.com

En clau de Jazz

“En un món tan poc convencional com el del jazz, les anècdotes estan a l’ordre del dia”… És el
comentari que em feia un amic amb el que compartim l’afecció per aquesta música, si voleu,
heretge. Em deia això, mentre érem a la ràdio, davant d’un micro, intentant fer un magazí de
l’anomenada música clàssica del segle XX. Han passat els anys, i, sense pretendre-ho, m’ha vingut
al cap, en compàs sincopat, la frase i l’idea d’escriure un petit recull de curiositats relacionades
amb la bohèmia sòrdida d’un estil que allibera la inspiració i fa volar els sentits. Com deien a les
fires: “Pasen y vean”.

Un dels millors guitarres de jazz d’Europa. Sens dubte, i, sé que sona estrany, el senyor Sacha
Distel. Aquell que cantava coses com: “Monsieur Cannibal” i “La manguera dónde está, dónde
está la escalera…” Comproveu-ho vosaltres mateixos escoltant el disc amb el que es donà a
conèixer en aquesta faceta: “My Guitar and All That Jazz” (Pablo Records, 1983)

El gran bateria de jazz Charlie Watts, que també ho és dels Rolling Stones, tenia problemes amb
la hisenda pública. L’home, tenia que blanquejar un quants números. No podia amb tan benefici.
Pensant en que seria una ruïna, va muntar la big-band més grossa de la història del jazz.
Malauradament els seus càlculs van anar al revés. Va tenir tal èxit que no sabia com dir que no,
per poder tocar amb el seu grup. “Financerament” havia estat un fracàs i no tingué més remei que
plegar l’invent.

La veu del “Satchmo”. En Louis Armstrog tenia la veu que sabem que tenia. A part de la seva
corda natural, patia les influències de l’alcohol, el tabac i d’altres que també se li saben. Quan el
metge el visità, afectat per un fort constipat, li recomanà, previ examen, que s’operés. Molt afectat,
en Louis, li demanà de deixar-ho com estava. Li feia por modificar la ronquera i que l’èxit se’n
anés al carall.

La fórmula secreta d’un mafiós anomenat Franky. El nom d’aquest “rei de les Vegas”, parlem
de jazz, era Francis Albert Sinatra, àlies “la veu”. El cantant tenia per costum afinar les cordes
bucals, abans, en el decurs i després dels seus concerts, amb uns generosos gots de Jack Daniel’s
amb té i llimona.

El “Tete” va tocar a les fosques. El millor pianista de jazz català de tots els temps va ésser
convidat a tocar amb el seu trio en el marc d’una edició del Sonimag, d’ara fa molts anys. El
concert es retransmetia, en directe, per ràdio i per televisió. El petit “set” era ple com un ou. Tot
anava com la seda. Fins que, enmig d’una peça, el regidor de la televisió espanyola, que en direm
Paco per no complicar-l’hi més la vida, va donar l’ordre de tallar la connexió. Dient que allò
s’havia acabat, va fer apagar els llums i l’equip començà a recollir-ho tot. La gent va seguir en els
seu seients fins que foren comminats a abandonar-los, perquè també retiraven les cadires. El
comentarista de televisió va anar a fer companyia al de la ràdio, que seguia transmetent. Molts,
mai agrairem prou les paraules d’estupefacció de l’Àngel Casas i l’Albert Mallofré, que no paraven
d’explicar allò que estaven veient i no es creien.

Com que ningú no li havia dit res, el “Tete” Montoliu seguia tocant, mentre l’Horacio Fumero i el
Peer Wiboris es miraven sense saber què fer. Al final, l’Horacio li va dir al “Tete” que no calia
que seguís, si no volia. El contracte, si més no, pel que fa al trio, s’havia acomplert.

Les successores de la veu femenina del jazz català. La veu a la que fem referència és, sens dubte,
la de Núria Feliu. Tot i que encara continua cantant, discogràficament parlant i pel que fa al jazz
el seu últim doble enregistrament va ser “Núria Feliu 25 anys” (PD1-1990). No és cap secret que
veus que han fet algunes incursions en el món del jazz, com la de la Nina, la Lucrècia i la Mònica
Green, serien excel·lents successores de la Feliu. Però viure del jazz no és fàcil. Es tenen que
tocar altres músiques si es vol arribar a finals de mes. Al menys, en el nostre país.

Hi ha, però, una veu perduda pel món del jazz. La de Maria del Mar Bonet. El pianista i
compositor Manel Camp intentà en un parell d’ocasions l’apropament de la Bonet a la música de
jazz. Si no recordo malament, amb un recordatori de la Billie Holiday, i, l’altra, amb temes d’en
Gershwin. Els afeccionats lamentem que la cosa no anés més enllà.

No tot és jazz, el que llueix. Podria ser el que ens va passar, ja fa molts anys, a l’actual President
de Catalunya, quan era batlle de Barcelona, i un servidor, al Palau de la Música Catalana, quan
allà estant, sortí a actuar a l’escenari el saxofonista Ornette Coleman. Sabut és que al Senyor
Maragall li agrada el jazz. Ell, es trobava en la llotja central del primer pis i jo ocupava la del
costat. L’espera se’ns va fer llarga, però, la sortida del Palau va ser ràpida. Quan el Coleman va
començar a fer sonar el saxo de plàstic que duia, el Senyor Pasqual i jo ens vàrem mirar, tancarem
els ulls fent una esgarrifança, i, per educació, varen esperar a que acabés el primer tema o el que
fos…

Com empesos per una molla, sense la mediació de cap mòbil (en aquella època no n’hi havien)
vàrem sortir de les llotges… Emprenyats, això si. Al capdavall de les escales, ens vàrem desitjar,
bona nit.

El concert més desgraciat de la meva vida. El que això els escriu ha tingut la sort de veure en
directe, entre altres, el Duke Ellington, el Joe Pass i la Ella Fitzgerald. En el concert que aquesta
va fer al Palau Municipal d’Esports de Barcelona, malgrat la prohibició i estricte control per part
de Pablo Records, vaig gravar, amb cinta, la totalitat del concert. Poc temps desprès, em varen
robar els cassets. És una anècdota, en aquest cas dolorosa, que recordaré tota la vida.

Un enterrament amb jazz. És públic i notori, dins de la comunitat afro-americana, que ens els
enterraments, de la mateixa manera que el dol és blanc i no negre, tant si es tracta d’un músic com
si no, la persona que s’acomiada va acompanyada per un seguici amb el que no hi manquen dues
coses: una banda de jazz, més o menys nombrosa segons les possibilitats econòmiques dels que
queden i una bona ampolla de guisqui a la cabassa de les dones o a l’aixella dels homes.

Un cop el finit ha estat posat sota terra, la tornada és una disbauxa. Les ampolles surten d’on eren
amagades i la música de jazz, que abans havia respectat el dol amb els temes que eren en vida del
gust del traspassat, ara, acceleren el ritme. Tot plegat fa que una mena de catarsi transformi l’estat
d’ànim dels congregats, com potser li hagués agradat al que no pot ser-hi. Irreverent. Potser si,
però, en altres contrades.

Resum del que no sabíem: La clau no depèn del tipus de música sinó de l’instrument. De la
tessitura d’aquest. El jazz ha estat la bèstia negra per moltes músiques, inclosa la clàssica. Al
capdavall, la clau en el jazz resideix en la seva universalitat, que si no estic errat és una escala
natural que va del Do al Si. Em perdonaran els músics. Jo, no ho sóc.

Això podeu llegir-ho a
món.Cat
el món des de Catalunya i en català.
En PDF: fbadia92@gmail.com

Llegenda 13  LA MINA DELS BANDOLERS  Hostal del Grau d’Olot

Si mai aneu per l’hostal del Grau d’Olot, a Falgars, podreu, com un dia ho vàrem fer el
meu fill i jo, trobar la mina de la que us vaig a parlar.

Imagineu per un moment que el que esteu buscant és un call natural en els declivis del
carenar, al costat esquerra d’un camí que ve de la Garganta, travessa un prat (camp de
conreu de blat) i arriba fins el bosc de la carena. Un cop situats, teniu que ser al costat
d’una trinxera d’uns 60 metres de llarg, 2 d’amplada (de mitjana) i altura d’uns 2 a 4
metres. La trobareu destapada, però s’hi havia fet una teulada natural de terra, on hi
arrelaven les mates i arbusts, convertint-la en un ferm amagatall, sota l’escenari de les
malifetes d’un grapat de colles de bandolers.

Recordeu aquesta llegenda en el lloc on sou i podreu reviure moments de la nostra
història que no varen ser fruit de la imaginació.

Amb el grau d’Olot formant part del camí ral al costat, els bandolers ho tenien d’allò
més bé amb aquest cau. Apareixien, feien neteja i desapareixien altre cop per allà on
havien vingut. Les batudes organitzades per caçar els malfactors, no donaven gaire
resultat. Fins que un dia es va esbrinar que una pastora del mas del Coll, que s’entenia
amb un d’ells, informava als bandits. Com a sospitosa, la varen agafar i la van fer
cantar. D’aquesta manera és descobrí el secret de fer-se sempre fonedissos com per art
d’encantament i permeté atrapar-los i foragitar-los del seu original i segur amagatall.
Un cop les ‘guilles’ posades a descobert, diuen, que alguns foren penjats, sense gastar
paper segellat, d’una de les grans bigues del menjador de l’hostal del Grau, anomenada
des de llavors la biga dels penjats.

 

Calendari meteorològic dels pagesos i mariners dels Països Catalans.
 

La superstició i l’observació van del bracet. De la mateixa manera que a les terres del Ebre quan
fa vent diuen que s’han penjat alguns capellans, de l’altra cantó de la frontera, a França, diuen que
s’ha penjat alguna bruixa.

En el segle XVII, molts dels considerats bruixes i bruixots foren penjats de la forca, acusats de
congriar tempestes, entre altres malures.

Se sap que la tramuntana ha estat venerada com una entitat divina de la que s’han estudiat el seu
folklore, les seves representacions i els seus ritus. A l’Alt Empordà i l’Alt Vallespir es creu que
existeix un “forat del vent” on el va a trobar la tramuntana en gran processó (encara en els
nostres dies). Per a designar la cruïlla de camins o el vell encreuament de la deessa Hecate, els
catalans parlem d’els quatre vents, sens dubte, fent referència als rogatoris i als ritus de benedicció
del territori, encara adreçats a les bruixes. La tramuntana duu diversos sobrenoms que l’afilien
geogràficament amb Sant Joan, com Joan de Narbona (Cadaqués), Joan Gavatx (La Jonquera) o
Joan de França (Rosselló i Empordà). I és, principalment, a començament d’advent quan aquests
sobrenoms són emprats, doncs l’advent és el temps del vent.

L’Arnau Matemales ens explica que si les previsions del temps sortien errades, en temps primer, ja
fos per massa o per massa poc, sempre quedava el remei de les rogatives. Es passejava el sant
corresponent, la mare de déu o el sant Cristo gros, si el cas era greu i la sequera era severa.
Restes, qui sap, d’antics rituals o de danses pluvials prehistòriques. Si tot això fallava, quedava
encara el recurs de la flastomia:

Jo voldria que bufàs
vent tota sa setmana
i a Sant Pere i a Santa Bibiana
als dos es cap els tomàs
i dins lo cel no hi quedàs
fonament ni paret plana
i a’s sant que està de setmana
sa bufeta li esclatàs.

El recurs de la crueltat també formava part d’aquestes experiències. He sentit a dir que si es vol
que plogui s’ha d’enterrar, de viu en viu, un llagost gros, cap per endins i mostrant la cua. Abans
de morir, ja haurà plogut. Per sort, si ara algú ho fes li aplicarien la sentència del refrany que diu:
En aquest li manca una saó, i sa des abril, que és sa millor.

Corrien els primers anys del segle XX quan l’espeleòleg Sagué intentà baixar al Forat de l’Ou. Un
temps abans, un enginyer francès que ho havia fet, es tingué que sentir que la tempesta que
malmeté aquell any la collita de gra, fou deguda a que ell havia provocat, amb el seu descens, a les
bruixes que vivien en l’avenc. En Sagué, aconsellat pel rector de Campdevànol, tingué que esperar
a que el blat fos segat abans de dur a cap la seva visita al món de la superstició, la bruixeria i les
tenebres.

 Això podeu llegir-ho a
El temps que fa i el que farà.
En PDF: fbadia92@gmail.com

El tren de l’Esperança

Era una vegada, no fa pas massa temps, una nena, la Esperança, que no tenia
fronteres, però si tenia un tren.

Un bon dia, “ni corta ni peresosa”, va agafar el seu tren i s´en va anar a un lloc, una
mica més enllà de la plaça de Catalunya, que es diu Senegal, i és al continent africà…
El tren de la Esperança anava carregat de medicines, menjar, i, uns quants
arreplegats d´aquells que en diuen voluntaris.Tots ells, amics de la Esperança.
“Galenos”, “potecaris”, “apaga-focs”, “agutzils”, “autobuseros”, “riallaires” i alguns
veterinaris de la TV3.

Tota aquesta fauna estant, feia que el tren de la Esperança esbufegués tot just arribat a
les costes del Garraf.

Després de molts dies de viatge i molts i molts quilòmetres fets, van arribar a un barri
d´una ciutat molt gran del Senegal que es diu Dakar. -Ara no ens recordem perquè és
famosa,.. però tant és!-

A Sam-Sam, així s´en diu el barri, passà una cosa que, si voleu, us
la contarem…

Això, en Jesús, un dels metges que duia la Esperança, sense baixar del tren, va veure
un home que tenia una ferida a la mà. Com que la cosa li va semblar greu, va agafar el
botiquí i anà per curar-lo. Però l´home, tossut, no es deixava. En Jesús insistia, dient-li
que no fos carallot, que es deixés de bruixots i de putiferis, perquè sinó li cauria la
mà…

Mentrestant, el més sorprès de tots era el tren. Aturat en una via mig enfonsada on feia
una pila de temps que no la trepitjava cap parent seu. On els nens jugaven en sortir de
les cases que eren a un costat i a l´altre. On els grans estenien la roba, aprofitant els
pals elèctrics i els senyals. En mig de tot això, però, el tren de la Esperança s’hi
trobava a gust…

Sabia que la Esperança l´havia dut, a ell, al Jesús i a tota la resta de companys, no tant
sols a repartir medicines i menjar entre aquella gent del barri de Sam-Sam… El tren de
la Esperança estava content perquè sabia que, si un dia tornava, la gent d´aquest barri
hauria fet una estació i l´estació seria plena de trens, com ell i d´altres. La gent que
haurien curat les medicines que els havia portat, treballarien els camps, criarien
bestiar i no tindrien que marxar, si no volien fer-ho, de la terra on varen néixer, per no
tenir feina o menjar. Ah! I el bruixot, potser hauria estudiat medicina…

El tren i la Esperança haurien volgut quedar-s´hi, però tenien que fer un viatge de
retorn. Això si, un tan descarregats. Sense les mercaderies que havien dut i sense algun
que altre company que havia decidit canviar la feina de lloc.

Però aquesta és una altra història que esperem poder-vos contar un altre dia.
Gràcies per llegir!

© Francesc i Nil Badia 2002

La cel·la que ocupava la Caterina tenia una petita finestra reixada. De bon matí, un cargol de
pastor s’enfilà pel mur, i, quan anà per entrar a l’habitació, uns dits blancs i sedosos l’estiraren per
la closca desprenent-li la sola de la pedra del finestrell. 

Els moviments de contracció i distensió que fan que tot cargol es mogui, quedaren per uns moments
en evidència. La nena el tenia cap per avall. Els set músculs de la cua lluitaven per trobar una
superfície per on fugir. L’observació atenta de l’espiral de la cuirassa féu que la Caterina entrés en
un estat somiós. S’imaginava passejant per un laberint que tenia el mateix aspecte, la mateixa
textura i el mateix color que la rosca del mol·lusc. Aquest estat, la mantingué entretinguda per
una bona estona.

Tot d’una, i, sense soltar el gastròpode que ja havia amagat les seves parts carnoses i regalimava
una espesa bava, s’adreçà cap el racó de la cambra on hi tenia la maqueta que pacientment havia
anat construint. Primer, canvià els elements de lloc fins que es pogué endevinar, a certa distància,
la mateixa forma el·líptica que encara tenia a la ma. A continuació, deixà el cargol en un punt del
model.

Restà asseguda per una bona estona, observant esdeveniments, quan el cargol començà a sortir de
casa seva i es posà a reptar. Una monja trucà a la porta i li entrà unes viandes. Era l’hora del
desdejuni.

Això ho podeu llegir a la novela AZIF

En PDF: fbadia92@gmail.com

 

Hi ha dues coses per les que la nostra actual civilització passarà a la història. El voler anar massa de pressa a tot arreu i el gastar-nos un apasta gansa en el que en diem telefonia mòbil.

I jo em pregunto, perquè volem córrer tant? Qui ens empaita? Perquè sentim la necessitat de trucar a tothora i a tot déu si, en la majoria del casos, tenim que deixar la nostra veu dins d’una bústia? Enviar una carta, no ens resoldria el problema i ens costaria molt menys?

Aquest anar a toc d’esquella ens fa passar de llarg de tot arreu, i, aleshores intentem esmenar la plana amb un fotimer de trucades. Aquestes podrien ser les coordenades d’una conversa: – Màrius, sóc al bell mig de la plaça de Catalunya. Tú, on ets? Què em veus? – Sóc darrera teu, guaitant com fas burilles mentre parles… – “Su saldo está a punto de agotarse…” – No és de boixos? Uns, semblem soldats de lleva. Altres, reservistes mobilitzats.

Malgrat tot, quan l’excés de pressa ens fa arribar abans d’hora, és dir, ens sobra temps per a dedicar-nos a la contemplació, no sabem què fer-ne i ens avorrim com a ostres. Qui ens ha educat a gaudir del nostre temps lliure amb coses que ens facin rellentir les nostres vides? Qui ha intentat ensenyar-nos a posar el punt mort, sense que se’ns cali el motor? Els nostres pares? L’escola? Els minyons de Catalunya? Un professor de la universitat que era budista? Més aviat podríem assegurar que ningú. Abans de res, tots es justificarien dient que ells han fet el que han pogut per a fer-nos moure el cul.

La meva avia em deia: “Seu de vegada en quan!” Li seguia allò de: “Ets un cul de mal seient!” Ella no sabia, però, que allò no estava fet pels temps que em tocaria viure. El que passa és, potser, com diu el mestre Puyal “que som massa grans per llaurar amb bous que no ens obeeixen”. I que tampoc escolten. Provin de trucar-los al mòbil!

No sabíem mai el què volia. Fixa-t’hi bé. Quan la varem treure de casa per dur-la a la residència de Sant Cugat… A veure. Tu recordes que t’havia comentat de que sempre es queixava perquè al pis es sentia sola, doncs, la feina va ser nostra per convèncer-la. No volia marxar, de cap de les maneres. I, no cal que t’ho digui, a Sant Cugat, està de perles, no li falta de res… No reina, no. És privada i ens costa un ull de la cara. Però, veuràs, era el millor per tothom.

Si, clar. I els gasto. Tu saps! Entre metges, minyona, assistenta, notari… Perquè hem tingut que arreglar els papers de la seva invalidesa, sinó no haguéssim pogut vendre el pis. Encara gràcies que ja teníem comprador i ho hem enllestit de pressa.

Si, si! A parts iguals, el “tete” i jo. Però compta, que tot el gasto surt d’aquí. Oi, que m’entens? El “seguro” i la mútua no en volen saber res. Si no arriba a ser pel certificat mèdic que li donava la invalidesa mental transitòria, encara la tindríem a casa. No. És que una dona sola a casa, amb la seva edat i amb lai al cor permanent, no pot estar bé, de cap de les maneres.

Figurat, i tant! El dia d’any nou la vàrem treure a passejar amb la cadira de rodes. Com cada any. Si, si, si! Faci fred o calor. I no vegi’s el pollastre que ens va muntar… Que si no l’estimàvem. Que la volíem matar. Que quina llàstima de no tenir qui l’estimés. Que nosaltres l’únic que volíem eren el seus cales… Ens va donar un dia! Per això, millor que s’estigui on és.

Tot i que, ja t’ho vaig comentar, serà per poc temps… Això mateix. Si, si. Davant mateix de casa seva. És una residència amb un personal fantàstic, on els hi fan tot el que els hi tenen que fer. Filla! I més barat que a Sant Cugat… Clar. És que allò és com un hotel de cinc estrelles. I, veuràs, pel que ho tenen que “disfrutar”… No. Aquí, al carrer València, hi va a parar molta gent del barri i,.. Si, prou. Potser en conegui algun. És molt probable.

El papa…? Clar, tu no ho sabies perquè fa temps que no ens trucàvem, i, amb tot l’enrenou… El papa, fa tres mesos que el vàrem enterrar…

La conversa telefònica és fictícia, però, el contingut respon a casos reals.  

Plaça Urquinaona (Barcelona) Al voltant de les 9 hores del matí. Un gavinot, d’uns 70 centímetres, descriu picats i contra picats fins embestir un colom urbà. Amb el seu poderós bec li trenca el coll i aterra enmig de la calçada. Mentre es menja part de la peça, el trànsit queda interromput, no per l’efecte tafaner, sinó, senzillament, perquè no poden passar. L’au dona l’àpat per acabat i s’enlaira fins a posar-se en la barana d’un terrat on procedeix a fer una ràpida digestió.

Unes dades. Les gavines, que són aus marineres, han canviat el seu hàbitat empeses per la gana. La falta de peix, de crustacis i de garotes les han apropat, encara més, a les zones urbanes on, abans, només s’acostaven per menjar gra i per a dormir. Allunyades del seu medi, no tenen predadors naturals. Els successius trencaments en la cadena tròfica no han modificat el seu comportament. Són aus pescadores amb fort instint caçador. Amb una intel·ligència prou desenvolupada i un llenguatge complexe. Nien en llocs elevats, com campanars o terrats, un ou d’un sol poll. Tot i que es estesa la creença de que es tracta d’aus carronyeres, això no és cert. Mengen de tot, però, rebutgen la porqueria.

Unes reflexions. Davant de la proliferació de coloms urbans, no podem pensar en les gavines com una solució al problema. No són falcons! Quan hagem aconseguit minvar la població de coloms i de cotorres, què caçaran les gavines? Tot i ser magnífiques màquines de volar, no es poden comparar amb els estornells o les orenetes. Aquestes aus venen i se’n van… Les gavines són sedentàries.

Uns consells. No els hi donin de menjar plates de macarrons, com fan els de Vallvidrera amb els senglars. No les lliguin pel coll per a dur-les a passeig, com si fossin porcs vietnamites o oques que van descalces. Són aus salvatges que no soporten la captivitat. Vigilin quan van pel carrer en moto, bicicleta, i, fins i tot en cotxe. Una patacada amb un “ocellot”, de les mesures que els he donat, pot fer-los moure el volant. No es dediquin a tocar-los els ous, per la tendresa de saber si el pollet es a punt de sortir. Els pares no els hi perdonarien i la colonia tampoc. Són gregaris, en casos d’emergència. Més val que pensin, com varen fer els xilens, què en faran amb el guano? No sigui que, abans, descobreixin que, com la gota malaia, foraden la pedra, però, molt més de presa. Monuments, com La Sagrada Familia, queden advertits. No les cacin per menjar-se-les. Abans sabien a peix cru. Ara, no ho sabem!

Un problema. Alcaldes de les viles costaneres i d’aquelles no tant properes al mar: em sap greu tenir-los que passar la pilota. Se’n recorden què bonic era veure les gavines reunint-se, al capvespre, en els camps de blat segat? Per on no havien passat aquest collons de recollidores que no deixen ni una puta espiga amb la que omplir el pap? Ara, les gavines, ni dormir poden, home! Què tinguin un plàcid descans!

No fa massa, el President de la Generalitat de Catalunya va fer servir una metàfora que va aixecar comentaris. Les declaracions d’un president mai no passen desapercebudes. En tant que metàfora, no m’interessa un borrall, però, em va semblar curiós el que va dir. Parlava d’un paller de pal. Mentre es referia al pal, la cosa anava bé. En quan arribà al paller, va dir que no només volia el pal sinó el paller sencer: “amb totes les seves espigues i el seu gra”. Sort que no va citar les roselles. S’hagués semblat més a un paller verd i florit, més propi dels contes d’elfs, que no pas al d’un mas català.

Senyor President, em temo que la depauperada agricultura del nostre país no es pot permetre fermar els gossos amb llonganisses. Dit d’una altra manera, en els pallers de pal es fan servir les tiges seques i esmicolades de les espigues del blat, sense les floracions i la grana que en la sega es separen.

Li dono les gràcies per haver-me evocat temps tant llunyans com els seus i li recomano que s’assessori, fins i tot, a l’hora d’improvisar. Molts records pel Conseller d’agricultura, si és que encara no l’ha trucat.

Per últim, voldria dir-li, Senyor President, amb tots els meus respectes per a vostè i la institució que representa, que si els pallers foren com vostè se’ls imagina, quan les gallines anessin a pondre-hi els ous, aviat tindríem fets uns “huevos en calzoncillos”, plat, com vostè sap, de Andalucia, que, per cert, és ben bo.

Disculpin els lectors, aquesta parrafada folklòric gastronòmica amb el president de tots nosaltres: els catalans i les catalanes.

Quan a finals del segle XIX es va donar oficiosament per abolit l’esclavatge, l’església catòlica donava llum verda al projecte d’una tal Joana Maria Condesa i Llach, consistent en la creació d’una congregació religiosa femenina anomenada Esclaves de Maria Immaculada. L’obra es dedicà a la “protecció d’obreres”. Les Esclaves o Serves Esclaves de Maria, com en vulguin dir, tingueren la seva fundació a València, allà pel 1892, tot i que desprès estengueren el seu camp d’operacions pel País Valencià, fins arribar al costat de casa meva, on hi tinc un convent. Jo, no. Elles.

L’església, catòlica en qualsevol cas, ens té acostumats a presentar el seu teixit social com un rusc, organització interna inclosa. No pensin malament. No ho dic per la protecció d’obreres. Tot i que les que han penjat els hàbits, se senten més obreres que mai. Faig referència a l’estructura geomètrica que la sustenta. Una piràmide perfecta i cohesionada que ha superat cismes i dissidències, pecats i rere pecats, guerres santes o no, i, darrerament, desviacions malaltisses. La societat, amb la meitat de tot això, trontollaria. Ella no. Però, sempre hi ha un però, la societat es desestructura a passes de gegant. O, el que és el mateix, crea noves estructures que l’allunyen de les formes imperturbables que l’església ha mantingut per segles i segles, sense canviar una coma de lloc. Tant lluny ha anat a parar que ni la veuen.

Formes i comportaments recollits en textos tant antics que la biblioteca del Vaticà no sap que fer per evitar el seu esmicolament. Sala de préstecs, exclosa.

L’esclavitud no només es don pel fanatisme imposat d’unes idees. Esclau, no és només aquell que li tenen, sinó també el que és tingut. Desprès, parlen de llibertat. Al cementiri hi anem a parar tots, i, no precisament de forma lliure. Cal que fem coses mentre som vius. És l’únic menú del dia que la vida ens ofereix. Potser, ells mengen a la carta i poden escollir plats que desconeixem. Àdhuc, què els manté tan entretinguts, sense fer res..? Protegir les obreres..? Són, a cas, un sindicat?

Els experts mantenen que d’ençà naixem comencem a competir. La vida, és una competició? Tant poc hem avançat des de l’imperi romà? Tenim que ser, forçosament: els més alts, els més forts, els més de tot? Els animals racionals, o sia, nosaltres, som la única espècie del planeta nascuda per a competir, si deixem de banda la reproducció o l’alimentació.

El joc i l’esport tenen uns components lúdics i pedagògics evidents, sempre i quan no facin emmalaltir a la persona, provoquin ludopaties en el cas del joc i embruteixin les mases, fins el punt de que aquestes es matin per haver estat simples espectadors d’un esport de competició. Les famílies desestructurades, que un i altre pot provocar, no tenen res de divertit.

La competència que s’inicia, segons diuen, amb nosaltres mateixos, en el nostre sistema d’educació, i, que ens provoca, en el decurs de la vida, tota mena de frustracions, rau en el fet d’allò que en diem: voler progressar. Confonem el progrés amb tenir més, ésser més i sumar més. Sense vigilar, aleshores, si hem ultrapassat el nostre nivell d’incompetència o estem a punt de fer-ho.

Poques vegades ens parem a pensar que ser competents no té res a veure amb competir. Senzillament, consisteix en fer allò que podem, de la millor manera que podem. Sense que se’ns demani que fem més o que ho fem millor. Aquest nivell, extret, si no recordo malament, del principi de Peter, no auto exclou a ningú, però, socialment, el considerem inacceptable.

Ser competent és bo, però, mai una condició pejorativa. No tots som iguals i necessitem un tractament social diferenciat. Però, competir per arribar a ser competent és un error de bulto.

La competencia més ben acceptada, per la majoria, és la competencia comercial. La mateixa que ens aboca a un consumisme desaforat. La que, al capdavall, ens fa competir per voler tenir allò que els demés no tenen.

La forma semàntica de la paraula “competir”, consta d’una arrel sana i d’una desinència que ens pot fer variar el concepte. Composta per l’arrel COM… Ja ho veurem! I la terminació PETIR. Derivada del llatí i amb una fonética que més aviat ens recorda cóm tenim que ‘patir’, de forma innecessària, a l’hora de competir.

Els del meu poble, no saben quan plou

Ara ja no ens calen les metàfores, estimat Raimon. Un company, en un editorial, parla del “show” de l’aigua. En el que diu, no li falta raó. Però, si no hagués plogut, en lloc de “show”, tindríem que parlar d’escagarrinament. Cóm, un conseller de la Generalitat, desprès d’un raig de no res, se li acut dir que ja podem omplir les piscines i els que fan piscines fotre el crit al cel perquè, segons ells, omplir piscines malbarata menys aigua que la que es perd en les canonades? Els propietaris dels camps de golf, què han dit alguna cosa?

A mitjans de maig, senyor conseller, les piscines a l’aire lliure mantenen una temperatura ideal per aclarir-li a vostè les idees. I, a Finlàndia, tallen el gel per banyar-s’hi tot l’any. Ho dic per si no la troba prou freda, o, per si els fabricants de piscines volen o tenen que canviar de latitud. Cóm es pot ser tant poc entenimentat? El que ha caigut, serveix per donar gràcies al cel, no per a treure pit.

A la conselleria en qüestió s’ha rebut una trucada: –Amb els vaixells, què fem? – Els hem pagat? – Sí! – Doncs, que vinguin! Saben quantes vegades he pensat amb aquell bon samarità de Tarragona que cedí, de franc, l’aigua del seu manantial i se li va dir que no! Home, si Tarragona i Barcelona estan separades per, només, 90 quilòmetres i el “Bicing” té més de 30.000 usuaris, volen dir què amb una garrafeta de cinc litres, per cada voluntari, no abocaríem a la xarxa una quantitat superior de la que cap a la panxa d’aquests contenidors flotants. Sé que això que he dit, probablement, no sigui seriós, o, potser, ho sigui tant com les mesures no-preses pels seus responsables.

Quan no cau aigua, els pantans no ens serveixen per una merda. Quan no plou, de res no ens serveix ensenyar-li la Mediterrània a un parent que ha viscut tota la vida als Ports de Beseit i sentir com diu: – Collons, xiqueta! Quin pantano més gran!

Si no canviem la nostra mentalitat en conceptes tant planers, com la manca d’un element que forma part de nosaltres mateixos i que no podem fabricar, quan anem al super a comprar la garrafa de vuit litres, tindrem que preguntar si és de vaixell o de planta de dessalatge.

Fogons estrellats

Pateixo vergonya aliena. Uns quants fogoners es llencen els plats pel cap discutint per la transparència dels ous de cargol, la procedència del safrà o l’origen de les patates fregides de bossa. Malgrat no ésser, pel seu nombre, representatius de cap cuina, sí són col·leccionistes d’un grapat d’estrelles, atorgades per una guia turística, patrocinada per una fàbrica de neumàtics.

Els que passem amb deu euros, com molt, al dia, i, mengem a casa, mai no ens acostarem a casa d’aquests fogoners, com tampoc ho faran els més de cent milions de persones que en el món passen gana, tots els dies de l’any. No seria recurrent i gota inconvenient que aquests divos o deesses de la cuina fessin una cura d’humilitat i atansessin els seus perols, a uns quants d’aquests desheretats de la terra? Com els bombers, els metges, els farmacèutics o els mateixos pallassos… Si volen mantenir una sana competència, sense caure en el parany de la immoralitat, sense intrusisme professional en l’ofici dels que fan riure, perquè no munten una organització no gubernamental de cuiners sense fronteres?

Però, sobretot, facin la pau. Perquè, de no començar les negociacions, a tenir que tornar les estrelles, els hi va el que trigarien a fer una truita a la francesa. El nostre veí, el de França, té un concepte molt arrelat pel que fa a l’honor, el patriotisme, la supèrbia i algun pecat capital més. Els francesos, senyors fogoners de l’altra banda del Pirineu, no suportaran que unes distincions seves, quasi tant preuades com la Legió d’Honor, facin el ridícul més estrepitós, amb additius o sense.

La majoria dels restaurants, els seus o en els que hi treballen, ja hi eren abans d’arribar vostès. Amb això vull dir, no sé si m’entendran, que el cuiner no fa el monjo, ni aquest el convent. Les seves cases són monestirs de la bona cuina. Tinguin cura del refectori i de les seves viandes. Avalades per una terra que no ens estimem mai prou. La nostra. Tinc la certesa de que l’equip de comunicadors del nostre país que va a menjar-se uns pèsols del Maresme, de tant en tant, no tindrà mai que preguntar-li a la mestressa si són transgènics o no. M’hi jugo, un ou!

Full per full

L’altra dia, era a casa remenant papers. Allò a que ens obliguem quan volem fer neteja. N’hi havia un que deia on tenia que treballar, quan tenia que fer-ho, què se suposava que tenia que fer i a canvi de quants bols d’arròs al mes. Un contracte laboral que ja no recordava tenir. Mentre el llegia, me’n vaig adonar que enlloc posava que jo tingués més drets que no pas la resta, potser pel fet de no ser autònom, vaig pensar. Tampoc no deia que formés part de l’empresa.

No era jo qui els interessava. Era la meva força de treball. Això em va fer remembrar temps molt més moguts en materia de reivindicació sindical. Aquells que, pel fet de pertànyer a un sindicat, et penjaven l’etiqueta de leninista, de trotskista o de marxista. Qualsevol d’aquelles que acabades en ‘ista’ satisfeien a quins, per sistema, ho perseguien tot. Hi havia consciència de classe obrera. Emmirallada, si volen, per una dictadura d’esquerres que venia de l’est. Enfrontada, tant si volen com no, a una dictadura d’extrema dreta que veia amb bons ulls el capital de l’oncle Sam.

Amb el pas dels anys, segueix-ho essent un proletari que ven la seva força de treball perquè l’empresari i l’estat, no el de la qüestió, sinó, l’altre, es folrin les butxaques i puguin anar dient que l’empresa és seva. Els petits accionistes potser no saben que per moltes petites accions que tinguin, en conjunt, aquestes no superaran mai els paquets majoritaris. L’empresa, no serà seva.

En transcórrer el temps, aquella pretesa classe mitja majoritària ha quedat com una simple entelèquia. S’han esborrat de la memòria col·lectiva les lluites del proletariat, perquè tots hem tirat per on hem volgut. Sindicats inclosos…

En vaig trobar un altre, de paper. Hi deia: “Este documento es propiedad del Archivo Nacional de Salamanca”.

La meva àvia em va dir que no ens teníem que quedar amb res que no fos nostre. Jo tenia uns sis o set anys quan, mentre em deia això que ara vostès ja saben, m’acompanyava a tornar una aventura que havia furtat en el quiosc del poble. Ho va fer amb escarni i fent-me passar vergonya, però, mai no he oblidat la lliçó moral de la mare de la meva mare.

Potser aquest paper no sigui meu. Abans de tornar-lo, però, el repassaré; paràgraf per paràgraf, línia per línia i lletra per lletra. No fos que, críptic en el seu contingut, hi hagués algun dels cognoms dels meus avantpassats. De ser així, la titularitat del paper en qüestió, no tindria discussió possible.

Sol, solet…
 

 Recordo haver escrit, en aquest mateix mitjà, sobre el canvi climàtic. Les onades de calor o, més aviat, el temporal de calor que hem patit aquest dies em fan remembrar, de vell nou, allò que deien els avis del meu poble: “El temps és més boig que res”. Sens dubte. Però, com continuï així, nosaltres també hi pararem de boixos.

De res no valen, refranys com: “A Vic, nou mesos d’hivern i tres d’infern”. Els tres s’han reduït a dos, no arriba. La primavera i la tardor s’han tornat objectes de col•leccionista. I el sol, quan n’hi ha, no crema, socarrima. A més, passem de la calma a la tempesta abans que el mariner pugui guaitar si té la barca a lloc.

És o no és normal el que estic dient? Podrà el nostre organisme suportar-ho? De moment, anem pel carrer cercant l’ombra com si fóssim perdiguers. Quan la tenim, no la soltem ni que ens empenyin. Mentre, fem una cara de carallots de la vela… Bocabadats per la nostra felicitat temporal. Aprofitem per fer burilles, parlar des del mòbil o les dues coses alhora. Fins que el llum verd del semàfor ens retorna a una realitat reescalfada. A un sentiment que, de poder, ens faria endur-nos l’ombra.

No som animals de sang freda

Ans el contrari. Som animals de sang calenta. I això fa que el nostre cos tendeix-hi a escalfar-se. Sobretot quan fa tanta calor. El cor treballa més del compte, bombejant la sang per que aquesta ens refredi. Però, enviant més sang a les extremitats que al cervell. Quan això passa, ens maregem i ens fan pujar les cames per damunt de la cintura fent que la irrigació del cervell augmenti.

Un altre sistema per abaixar la temperatura del cos és hidratant-lo. Per dins i per fora. Cercar l’ombra, ingerir líquids (evitant l’alcohol i els estimulants, com el cafè) remullar la pell amb aigua a la temperatura del nostre cos i menjar amb una mica de sal (aquells que puguem fer-ho). Són un plegat de mesures a tenir en compte en els temps que corren.

Voldria estendrem una mica en el que acabo d’explicar. L’aigua i els sucs de fruita tenen que substituir les begudes amb contingut alcohòlic i el cafè, perquè aquests actuen com a dilatadors de les artèries i aporten calories que fan créixer la temperatura corporal. Una cosa semblant acut quan prenem begudes fredes i ens dutxem amb aigua per damunt o per sota de la temperatura dels nostres cóssos. Una tisana, un xic calenta, fa que el cos reaccioni baixant la temperatura, en canvi, una beguda molt freda fa l’efecte contrari. Una mica de sal a les menges, fa que l’hora de pair no perdem amb la suor una part molt important de ions i radicals que el nostre organisme necessita pel seu equilibri i bon funcionament.

Incendis forestals

Sé que, dissortadament, quan aquest article vegi la llum haurem tingut que lamentar algun que altre foc i això em fa tremolar. Els que hem viscut la desagradable experiència de caminar per un bosc acabat de cremar i hem experimentat la sensació de buidor més desagradable que l’home pot suportar, se’ns fa difícil analitzar amb objectivitat la situació. Se’ns fa molt feixuc entreveure amb una barreja de tristor i impotència el perquè de tanta animalada.

Un piròman és un malalt psiquiàtric, però, qui crema un bosc per interessos seus o de tercers és un delinqüent amb perillosos antecedents genètics per no dir res de quins el varen engendrar.

Qui menysprea la natura menysprea la seva mare. Maldiu la seva espècie i totes les demès. Són éssers tant baixos que fan pensar que la resta ens hem equivocat de món i que res de tot això no pot estar passant.

Què pot fer que un individus vagi abocant una llauna de benzina i que a cada raig li pegui foc amb un encenedor per sortir corrent com un conill? Gaudeix en veure com els demés es cremen intentant apagar el que ha encès? O, el mal parit, cobra per fer la feina a un usurer que necessitar el solar per a fer-hi xalets?

Vostès no sé que farien. Però, a mi se m’ha passat pel cap pagar-los amb la mateixa moneda. Veuran, si tant avall anem, no seria ni delicte.

Malgrat que el que acabo de dir pugui ser inconvenient, malgrat existir unes regles de joc, considero necessari fer-los una excepció. Qui això escriu, ha dedicat una bona part de la seva vida professional al periodisme ecologista. En aquells temps i amb l’ajut d’humoristes com el professor Perich, dèiem que quan un bosc es cremava alguna cosa del senyor comte es cremava. Ara, la majoria de boscos que es cremen, de pertànyer a la noblesa, no tindrien on treure a passejar el cavall. Caldrà reposar la inquisició o treure els miquelets de casa seva?

Vermut d’estiu

Com cada any, i, de manera més o menys puntual, intentem oferir una sèrie de consells per a fer front a la canícula estiuenca. Que ningú no s’enganyi. No parlarem de fer una absenta amb olives farcides d’anxova. Això és molt personal i la temperatura desaconsella el consum d’alcohol.

“D’abord”, com diuen els francesos o “en terra”, com entenem nosaltres: cal banyar-se per dins i per fora. En mar, fer-ho a l’alba o cercant l’ombra si el sol ja ha sortit. Amb roba fresca o sense roba. Alentir en el possible l’activitat motriu. No fer competicions amb un mateix. Temps en tindrem la resta de l’any.

Menjar amanides i coses fresques amb una mica de sal. La fruita és aconsellable, però, com tot el que fa anar per avall arrossega ions i deshidrata. Tingueu cura de rentar-ho bé.

L’aigua és la millor de les begudes. L’orxata i els sucs de fruita són aconsellables. No abuseu de les begudes gasoses. Tampoc de les que contenen graduació alcohòlica per ser-ne vasodilatadors. Les salses picants, el marisc i les begudes que duen cafeïna o teïna tenen el mateix efecte. Són productes o substàncies conegudes com a excitants.

Per últim, aconsellem com altres vegades els sidrals sense carbonats gasosos preparats amb suc de llimona i sucre, ben fresc de la nevera, com a refresc . És una excel•lent alternativa a tota mena de begudes que prioritzem a l’hora de fer el vermut a la fresca.

O3

Aquesta fórmula química que denominem ozó, d’aparença inofensiva, correspon a una forma al•lotròpica de l’oxigen. És un gas. En el seu estat natural quasi embolcalla el planeta protegint-nos de les radiacions ultraviolades del sol.

També el podem obtenir de forma artificial cremant oxigen amb l’electricitat. Com en el cas d’algunes tempestes amb fort aparell elèctric que el generen i l’alliberen en petites quantitats a l’atmosfera.

Pot ser, com tantes altres coses, bo o perjudicial per la nostra salut. Ens beneficiem d’ell per a blanquejar roba i purificar l’aire de l’ambient de fums i males olors o bé aportar-hi vitamina “D” en alguns aliments Però, en canvi, ens irrita els ulls i ens fa plorar. Si la situació s’agreuja, el seu contacte, pot provocar la irritació de les vies respiratòries. La seva toxicitat es pot produir a molt baixa dosi.

Una altra aplicació favorable consisteix en el tractament d’aigües per a la seva potabilització. Fins i tot hi creem atmosferes per a conservar-hi els ous. Lluny de tot això que hem dit, l’ozó, és matèria de seriosa preocupació. Ens estem carregant el filtre protector de la terra d’ençà ja fa molt. Masses. I, per moltes excuses i raonaments que hi posem, no hi tenim la solució. El que ens obliga a pensar que el mal ja es fet i que, inevitablement, el lleguem a les futures generacions.

Si fos economista i volgués dir-los la veritat els hi definiria la crisi  com allò que fa més rics al rics i més pobres als pobres. Malgrat no ser economista, a mi, em passa com els mestres. Tenen una hora de classe, i, alguna cosa han de dir per omplir-la. Aprofitem la comparança per parlar dels diferents sectors socials que s’hi veuen afectats.

Comencem per dalt de tot i anem baixant. Els que han passat a allò que en diuen “millor vida” ja no els hi afecta la crisi, però, els que s’encarreguen del seu comiat es veu que sí la pateixen. No sé a on, vaig llegir que una empresa anomenada “El bosc de la calma” oferia parcel·les en una zona forestal, de privilegiat paisatge, famós per les seves vistes i per la seva serenor, on abocar les cendres del difunt. Em va fer pensar que hi ha qui treu suc, fins i tot, de la darrera espremuda.

En el següent graó del segment social hi posarem tots aquells que tenen dos cotxes, unes quantes motos, i, casa a dins i torre a fora, amb sous que són l’enveja del veïnat. Una recomanació. Que es cuidin, perquè també els hi arribarà l’hora.

El tercer grup el podríem incloure en una mena de terciari de l’estalvi. Els que han anat venent el patrimoni, a poc a poc. Aquells que, abans, estiraven més el braç que la mànega i han acabat fent un rondo, cada cop més estret, fins escanyar-se amb el cinturó. En aquest grup hi ha el “però” de l’edat. La majoria ha fet números, jugant a una mena de loteria macabra, com si fos tan fàcil saber quants anys ens queden per davant.

Arribem a quins la dissort els hi ha reservat treballar de sol a sol, amb el torç nu, tenen set fills, vinguts un rere l’altre i una hipoteca que no se l’acabaran per molts anys que visquin. Viuen fora. No perquè els hi agradi. Viuen fora, de tot. Del seu país. D’allà on treballen. I, si es descuiden, els fotran fora de casa. És el “lumpenproletariat”. La ma d’obra barata. La nineta dels ulls del sistema.

De passada, esmentarem els pobres de la capital. Indigents que dormen en sucursals bancàries, sense tenir un duro. Que recullen alumini dels contenidors, per a comprar un cervesa o un paquet de vi. O que viuen de la beneficència, mentre discuteixen amb les monjes les bondats de l’estofat. Quan fa fred, es dutxen amb aigua calenta a les dependències municipals. Els renten la roba. Els ofereixen un llit on passar la nit. Un rentat d’imatge, en definitiva.

No voldria cloure sense parlar-los del darrer “segment de la forquilla”, com deia en Francino. Les parelles joves i mileuristes. Aquelles que amb el sou d’un: paguen el lloguer del pis, el préstec o l’hipoteca; i, amb el de l’altre, tot el demès. Que es plantegen no tenir fills ni adoptar-los, a tenir-ne un i anar plegats a dormir al carrer. Un conegut, em deia que aquestes parelles feien servir els condons a parells. Vaig pensar en la fogositat pròpia del jovent… Però, la persona en qüestió, em seguí explicant que en posaven un damunt de l’altre. El de sota els prevenia de les infermetats de transmissió sexual, i, l’altre, era per evitar l’embaràs en el cas de que algun dels dos es trenqués.

Així les coses, ja els he avisat de que no sóc economista. No estic autoritzat a parlar-los de la crisi. Però, puc fer-ho de patates… Ja fa temps que una coneguda casa de menjars, estesa arreu del país, ofereix, en el seu faristol d’ofertes gastronòmiques, unes patates que en diuen de la crisi. Mentre no ens expliquin que tan compromesos hi estem, serà bo que anéssim encarregant taula.

En alguns d’aquests portals, l’autor té que ésser consultat a “l’històric” o demanar-ho al cercador del web.

LLIBRES

· Obra completa

· El còndor no sempre passa

· Bolívia viva

· Poemes i cançons

· Articles de butxaca 2

· Articles de butxaca 1

· Mort de riure

· Plantes de profit i animalons rústics del Collsacabra

· món.Cat

· Llegendes i romanços del Collsacabra

· El temps que fa i el que farà

· Recull de contes

· Azif

ARTICLES

· Manolo

· Ganes de treballar

· La gavina ha dit prou!

· La velocitat mata i el tocino també

· La penyora de l’oli

· Competir  (…)

· Jo em torro, tú et torres, nosaltres ens torrem…

· Què és la crisi?

SUPLEMENTS

· Enllaços

· Contingut del web

· Vostès tenen pressa?

Escoltem

una mica

de música i

ens tornem a veure

al cap de 25 entrades.

En una de les badies més belles del món,

hi ha un racó que es diu L’Escala.

Vila d’antics pescaires i perla de l’Empordà.